1994-08-25.AVUI.MES SOBRE EL COMPLOT DESCLOT

Arxiu Municipal de Girona. Avui. 25/8/1994. Pàgina 2

AVUI OPINIO dijous, 25 d'agost de 1994 PREMSA CATALANA, S.A. Director: Vicenç Villatoro Cap de projectes editorials: Martí Anglada Subdirectors: Xavier Barbé Lluís Martínez Josep Playà Agustí Pons Coordinadors: Joan Catà, Pere Cullell, Josep M. Torrent, Miquel Àngel Violan. Delegat a Madrid: Josep Capella. Àrees: Andreu Castellet (Societat); Àngel del Castillo (Esports); David Castillo (Suplement Cultura); Ricard Fité (Edició); Pere Prats (Disseny); Pere Tió (Cultura i espectacles); Ricard S.Velàzquez (Fotografia). Seccions: Francesc-Marc Àlvaro (Opinió); Joan Armengol (Economia); Jordi Badia (Món); Lluís Bonada (Reportatges); Lluís Bou (Països Catalans); Enric Bruguera (Espanya); Jordi Capdevila (Cultura); Elena Garcia (Disseny); Andreu Farràs (Suplements); Isabel Julivert (Fotografia); Óscar Montferrer (Ràdio i televisió); Bru Noya (Esports); Jordi Panyella (Societat); Albert Pla (Edició); Antoni Reig (Tancament); Montserrat Rius (Documentació). Delegació a Madrid: Zorrilla, 21, 2n C 28014 Madrid Tel.: (91)521 27 68 Fax: (91) 521 29 37 President: Xavier Llobet Vice-president: Josep Serra Adjunt a presidència: Jo-sep Planas (director d'ad-ministració). Director co-mercial: Adolf Francisco. Àrees: Departament tècnic i de producció interna: Joan Tió (director), Manel Navarro (regent), Toni Díaz i G. (cap de fotocomposi-ció). Cap de màrqueting: Carles Montaner. Relacions institucionals: Candi Casa-demont (directora). Depar-tament de recursos hu-mans: Carles Rodríguez Vila (director). Departa-ment de distribució i pro-ducció externa: Isabel Ló-pez (directora). Departa-ment de publicitat: Pere Ponz i Agut (director), Ro-ser Alegret (coordinadora). Departament d'adminis-tració: Jaume Serrà (cap de comptabilitat), Ramon Far-ré (compres). Centre de producció de Badalona: Jordi Brullas (director), Xa-vier Meiero (cap d'impres-sió), Josep Maria Guilera (cap de tancament). Redacció, administració, publicitat i fotocomposició: Consell de Cent, 425 08009 Barcelona Tel.: 265 60 00 Tèlex: 54063 Fax: 265 82 51 231 80 10 265 81 91 Impressió: Indústria, 522; 08912 Badalona. DLB 20 249-1976. Difusió controlada per l'OJD Violència VICENÇ VILLATORO Diuen que a Ruanda les barbaritats més grans en el moment del gran genocidi hutu contra els tutsis les feien nanos de poc més de deu anys, capaços de les més terribles crueltats. Però no cal anar a Ru-anda: els diaris van plens aquests últims mesos, des del crim de Liverpool al de Sant Pere de Vilamajor, d'accions extremada-ment violentes fetes per nois molt joves, adolescents, de vegades nens. Hi ha, esta-dísticament, un increment de la delinqüèn-cia juvenil, però sobretot d'una delinqüència cega, brutal, violentíssima. I això passa en un moment en què, en aparent paradoxa, l'adolescència dura més, la gent triga més a fer-se gran. És obvi que darrere d'això hi ha un pro-blema social. En la majoria dels casos, els protagonistes actius d'aquestes desgràcies tenen problemes socials greus, amb famílies que ara se'n diuen desestructurades, en un entorn econòmic i social tens. Però en aquest esclat de la violència gairebé infantil hi ha d'haver també un component diguem-ne cultural, o moral si es prefereix la paraula. Els casos de màxim conflicte es produeixen en la intersecció entre l'esfera dels problemes socials i la dels problemes culturals o morals. Els individus que els tenen tots dos a la ve-gada, que els sumen o els multipliquen, po-den ser els més susceptibles de protagonitzar esclats de violència sorda. Per tant, també un problema cultural-mo-ral. Però quin? És difícil de definir. De ve-gades fa la sensació que a nois d'aquests els manca sentit de la realitat, com si allò que fan i allò que els passa no fos veritat del tot, fos una mena de realitat virtual, una pel·lícula que estan veient, un videojoc en què estan participant. Els nois que posen un cordill enmig del carrer a veure què passa no volen, d'una manera plenament conscient, matar algú. Volen veure què passa. Estan jugant. La violència infantil és, en un cert sentit, un joc que no pertany plenament a la realitat. I en el joc es relativitzen, quan es tenen, els con-ceptes de bé i de mal. Cada vegada més de-linqüència infantil no pas perquè els nens entrin més precoçment a la delinqüència adulta sinó perquè s'està generant una vio-lència nova en aquest terreny dels valors confíisos i la realitat difuminada. I si el ter-reny es rega amb marginalitat social, penúria econòmica i ambient familiar i de relació trinxat, en surt una estranya barbàrie. Marràqueix: un polvorí latent L, assassinat de dos turistes espanyols a Marràqueix —un dels quals, català— de-mostra que els desequilibris socials que afecten el Magrib també són capaços de convertir el Marroc en un polvorí potencialment incontrolable. Tot i que les autoritats marroquines s'han apressat a desvincular l'acció criminal de qualsevol connotació política —fins i tot adduint que els atracadors parla-ven francès i italià—, resulta difícil sostreure l'atra-cament a un hotel de Marràqueix de l'onada d'inte-grisme que afecta tot el Magrib. En espera de les investigacions policials i de les resolucions judicials pertinents, es fa molt difícil de creure que una acció criminal d'aquesta envergadura hagi estat moguda només per motius econòmics. El règim de Hassan II és especialment repressiu envers aquells delinqüents que poden posar en perill activitats econòmiques estratègiques per al país, i és evident que el turisme ho és. En canvi, convé recordar que a Marràqueix, com en poques altres ciutats del Marroc, és on es fa més colpidor el contrast entre una població autòctona que es mou en els límits de la precarietat i la presència d'un turisme sovint prepotent i amb unes actituds que poden aparèixer com a ostentoses. Marràqueix és una ciutat turística, però és, també, una ciutat industrial i universitària on els elevats índexs de natalitat que afecten tantes i tantes ciutats del Tercer Món fan que la població jove hi tingui una presència molt notòria. Totes aquestes són peces que, ajuntades, acaben per constituir un puzle idoni perquè es produeixin situa-cions que, lligades o no directament al fonamenta-lisme islàmic, posin al descobert les enormes tensions socials que es viuen en aquella ciutat. Hassan II és el cap polític i, a la vegada, el cap espiritual dels ciutadans marroquins. Per això, i pels mètodes dràstics utilitzats per la policia política, re-sulta difícil el creixement de l'integrisme. Però la baraka de què, també en aquest camp, ha gaudit el I monarca marroquí podria no ser eterna. El fona-mentalisme troba el seu caldo de cultiu en les terri-bles desigualtats socials dels països islàmics, i al Marroc existeixen condicions suficients perquè el virus es propagui. A més, al Marroc les diferències entre les zones costaneres, urbanes i industrialitzades, i les zones de l'interior, agràries i ramaderes, no pa-ren d'augmentar, amb la qual cosa als contrastos socials cal afegir-hi els contrastos territorials. La mort de dos turistes espanyols en un hotel de Marràqueix podria ser un dolorós incident aïllat; podria ser, també, el símptoma o l'inici d'una des-estabilització més àmplia. Romàrio: entre el seny i la disciplina Entre el seny i la disciplina, la solució al cas de Romàrio és suficientment dura perquè quedi clar que un futbolista no és un ciutadà que pugui incomplir impunement els compromisos per ell mateix adquirits, però a la vegada és prou flexible per no perjudicar els interessos esportius del Barça. I els interessos del Barça són oferir bon futbol, i marcar gols i guanyar tots els campionats possibles. Romàrio ha estat fitxat per marcar gols i donar, o ajudar a donar, espectacle. I per això hauria resultat contra-produent una sanció diferent de la que s'ha aplicat, que l'hagués allunyat del terreny de joc, que és allà on Romàrio es juga el seu prestigi i on justifica el seu sou. Però, a la vegada, el jugador ha de demostrar que està disposat a complir el contracte que el lliga al Barcelona; un contracte, no convé oblidar-ho, sucu-lent i generós, com ho solen ser els de les grans es-trelles del futbol. Romàrio ha tornat acompanyat d'una troupe d'amics i amb projectes esportius que poca cosa tenen a veure amb el futbol. No és un bon símptoma. Del que passi aquests pròxims dies es podrà deduir si el futbolista ha tornat amb ganes de ser el de la temporada passada o ha iniciat el pendent que ha portat tants altres jugadors —Maradona n'és el darrer exemple— a un declivi definitiu. ENTRE PARÈNTESIS D E S C L 0 T Més sobre el complot di Incredulitat i cautela han estat a Catalunya les reaccions més generalitzades a la de-núncia per José Luis de Vilallonga d'un complot contra la monarquia espanyola que, segons el biògraf del rei, estaria or-uestrat per Antonio García Trevijano, el iari El Mundo, l'ex-banquer Mario Conde i un íntim d'Alfonso Guerra. Els dirigents polítics consultats s'han mostrat reacis a donar crèdit a aquesta formidable teoria conspirativa, que segons Josep An-toni Duran i Lleida "no té sentit" davant del paper jugat per la casa reial en la consolidació de la democràcia. Josep Maria Sala i Aleix Vidal-Quadras, per la seva banda, hi veien una fantasia sorgida de batalles personals, polítiques i comu-nicatives, si bé el dirigent del PSC no descartava l'existència de sectors "resi-duals" que sí que podrien il·lusionar-se amb aquesta mena de plantejaments. En la intimitat de l'anonimat, però, més d'un i més de dos asseguraven haver rebut "des de fa mesos" indicis de rumors en la línia de l'article de Vilallonga. Alguns dels destinataris d'aquests rumors coinci-deixen amb l'escriptor a citar membres del Mossad entre els seus confidents. D'altres afirmen que han detectat senyals d'una escalada desestabilitzadora de caràcter conspiratiu en els missatges de determi-nada premsa de Madrid —dins la qual també cauria Diario 16— i fins i tot en discursos com la curiosa reivindicació de Manuel Azana feta per Federico Jiménez Losantos. Però totes aquestes reflexions quedaven bruscament escapçades en el mateix punt: les possibilitats d'èxit d'un complot finançat per un ex-banquer pú-blicament defenestrat i d'una República presidida per un capital polític com el d'Antonio García Trevijano. Embolics lingüístics a Can Barça En el XVII Congrés de Penyes Barcelo-nistes, celebrat aquests últims dies a Ca-lella, es va produir un embolic lingüístic que en pròximes edicions caldria aclarir. En l'apartat de propostes, se'n va llegir una de patrocinada per les penyes de Dosrius Canyamars, Vilassar de Mar i Mataró en què es demana que a partir de l'any que ve el Congrés utilitzi el català com a idioma oficial amb un sistema de traducció simultània per als qui no l'en-tenguin. Aquesta proposta va ser rebutjada entre xiulets. Quan ja semblava que el diguem-ne incident havia passat a millor vida, en l'apartat de precs i preguntes un representant de la Penya Creu de Sant Jordi va expressar el seu malestar pels xiulets amb què havia estat acollida l'an-terior proposta de catalanització i pels que ell mateix estava rebent en aquell mo-ment. Núnez va contestar dient que parlar en castellà era el mínim que es podia fer atès el nombre de penyistes que venien de fora. "Usted no està entendiendo lo que es el Barça", va dir Núnez. I referint-se als xiuladors, va afegir: "Si vostè els respecta, ells l'estimaran, perquè estimen el Barça més que ningú." Decididament, l'any que ve els organitzadors del Congrés de Pe-nyes hauran de fer possible que el català sigui present en les conferències i els de-bats. Si més no, per adequar-se a la realitat sociològica del país.