1994-08-23.AVUI.HEMEROTECA.LAVANGUARDIA.GARCIA TREVIJANO VILALLONGA

Arxiu Municipal de Girona. Avui. 23/8/1994. Pàgina 12

AVUI / PAÏSOS CATALANS / ESPANYA DIÀLEG dimarts, 23 d'agost de 1994 Un 'skyline' barceloní ADOLF TOBENA Les dues grans columnes del Port Olímpic delimiten, amb el Tibidabo i la torre de Collserola a l'esquena, el nou ,skyline, de Barcelona. Segons l'autor, podria ser la imatge que es fixaria en la memòria dels viatgers habituals i clients potencials El canvi més notable que ha sofert en els darrers anys el perfil barceloní és l'aparició de dos gratacels al Port Olímpic. Sempre que me'ls miro de lluny penso que per primera vegada Barcelona pot te-nir un skyline característic. Això és, un contorn visual que, retallat contra el cel o el mar, funcioni com a silueta típica i immediata-ment perceptible. Les ciutats de caràcter sempre han tingut un skyline ben definit. El model contemporani l'ha im-posat la cinematografia nord-a-mericana, a partir dels feixos de gratacels o les grans obres d'en-ginyeria. La murada dolomítica de Manhattan, vista des del Hud-son o des de Brooklyn, n'és el prototip. Però també val la badia daurada presidida pel pont pen-jant a San Francisco; els gegants de vidre que vigilen a Dallas les planúries petroleres, o els im-mensos talaiots emmirallant-se al Michigan a Chicago. I així s'ho munten les noves grans urbs americanes o asiàtiques quan vo-len una postal identifícadora. Però tot allò que ara fan les grues i els computadors amb el vidre, el ciment i els materials ceràmics, abans ho feien els mes-tres d'obra, els picapedrers i els ferrallers; les punxes catedralícies, les grans voltes renaixentistes i el retall de les torres o dels castells encimbellats definien les siluetes urbanes amb tanta precisió com els pics dels gratacels. D'ací deriva, justament, la força i l'atractiu pe-renne de moltes ciutats europees: tenen perfils elegants i inconfusi-bles que permeten el reconeixe-ment instantani. I no hi fa res que en les grans capitals l'expansió cancerosa hagi esborrat els límits perimetrals: quan se senten orgu-lloses de la seva imatge global, mimen la façana definidora i creen salons d'una plasmació retiniana singular. Recordeu, si no, el for-midable skyline de Londres, que s'allargassa —aprofitant l'ondula-ció del Tàmesi— des de West-minster fins a Sant Pau i els monstres llunyans de la City. O les elegants ribes del Sena parisenc, amb Nòtre-Dame al mig i les es-planades imperials de la Concorde i la Torre Eiffel. Això sense obli-dar els immensos escenaris bu-rocràtico-religiosos de Sant Pere a Roma i de la plaça Roja a Moscou, i molts altres espais urbans de gran presència. Barcelona, però, no en té cap de perfil identificador global. En això fins i tot li passen la mà per la cara Girona, Lleida o Tortosa —i mol-tes altres ciutats i viles del país—, que han sabut definir i mantenir una silueta ràpidament identifica-ble. El cap i casal conté una munió d'espais urbans finíssims i una esplèndida col·lecció d'obres ar-quitectòniques que no pot poten-ciar com caldria en una façana singular o en salons de gran volada perquè les manté recloses o dis-perses perquè siguin descobertes únicament pels ulls tafaners de l'explorador pacient. Proveu, si no, de fer una portada o un pòster barceloní: sempre s'acaba triant un detall ornamental (preferentment gaudinià o, de vegades, absurda-ment zoològic), perquè la ciutat dels arquitectes encara no ha aconseguit una definició paisat-gística precisa. De fet, l'ocupació caòtica i in-tempestiva de la plana costanera entre el Llobregat i el Besòs ge-nerà una aglomeració palpitant però espantosament lletja. I és per aquesta raó que els propagandistes de l'Ajuntament martellegen la ciutadania amb campanyes insis-tents per convèncer-la que viu en l'indret més bonic del món: saben, DUNIA LORDA VIDAL en realitat, que han de treballar sobre una taca maligna que tot just ara —després de les grans obres d'ordenació olímpica— comença a donar senyals de contenció i a oferir veritables possibilitats per a la cirurgia estètica a gran i a petita escala. Per arrodonir un skyline pre-sentable ara que la ciutat ja se'l mereix i el turisme probablement l'exigeix, cal creure en les possi-bilitats de la façana marítima en-cara que només sigui perquè la presència de Montjuïc i el port són decisives i inevitables. De fet, així ho han entès sempre les poques pel·lícules d'ambient barceloní (d,per què els directors de cine han cregut tan poc en les possibilitats paisatgístiques de la capital cata-lana?) quan triaven la perspectiva definitòria del passeig de Colom amb Montjuïc al fons i l'almirall fent de guaita de mar i muntanya. Ara, però, les dues grans co-lumnes del Port Olímpic emmar-quen un frontispici notable que tanca el tossal costerut, i delimiten així un amplíssim escenari que supera l'encongiment divuitesc de l'anterior. En això, l'energia ma-ragalliana i la visió reformadora del regidor Bohigas han estat de-cisives. Hi manca, segurament, un tercer gran volum que permetria la continuïtat visual potser una mica esvaïda per la distància excessiva. Tercer volum que podria situar-se pels volts de l'antiga estació de rodalies o, encara millor, arran de mar, allà on neix l'escullera (un HEMEROTECA bon lloc, per cert, per al nou coli-seu operístic un cop comprovat que la revifada del Liceu quedarà deliciosa però esquifida). No obs-tant, la major part de la feina ja és feta i, si s'acaba d'adobar la façana de la Barceloneta, ja resta només el muntatge fotogràfic, tot tenint present que el perfil de l'esquena ciutadana el coronen magnífica-ment el Tibidabo i la torre de co-municacions. Amb un skyline ben aconseguit, Barcelona podria millorar les perspectives per fer de nau capi-tana a la Mediterrània occidental, perquè la seva imatge quedaria ben fixada en la memòria dels viatgers habituals i dels clientes potencials. Que és, al capdavall, allò que compta en una urbs amb vocació comercial capdavantera. La feso-mia ben dibuixada ajuda moltíssim perquè permet l'evocació imme-diata i desvetlla el joc imaginatiu que la publicitat aprofita per en-cendre delers i dirigir tendències. No fa gaire s'ha pogut demostrar (*) que l'evocació espontània d'imatges visuals al cervell (i tant se val que siguin grafismes, objectes, panora-mes o persones) requereix un tipus de treball neural especialitzat, molt similar al que fem servir quan hem de recuperar memòries ben conso-lidades, com ara retrobar un nom elusiu o fer càlculs mentals. La qual cosa implica, per exem-ple, que per situar visualment i de memòria una botiga concreta en un trajecte urbà familiar cal el treball coordinat de diverses regions cere-> brajs qUe s'activen ordenadament per tal de generar una fotografia es-pontània (sense la imatge present, volem dir) que fi-nalment farà pos-sible la identifica-ció dels rètols i fins i tot dels detalls de l'aparador, just en el xamfrà o en el tram pertinent de carrer. Feines totes elles que poden ésser perfectament independents de les tasques de re-coneixement que fa l'escorça visual primària davant d'imatges exter-nes quan són presentades directa-ment. Tot això s'ha establert fent mesures de radiologia avançada amb tomografia d'emissió de po-sitrons o amb ressonància magnè-tica funcional en individus per-fectament conscients i alertats mentre resolien tests que obliguen a treballar amb imatges visuals autogenerades o induïdes amb es-tímuls. Una silueta ben dibuixada i ca-racterística potencia, per tant, la recuperació d'imatges visuals i facilita el record espontani. És per això que podem recrear amb faci-litat els skylines famosos dins del nostre cap. Si Barcelona sap fer-se'n un de ben precís i impac-tant, ja no serà tan peremptòria la necessitat d'organitzar saraus de gran magnitud periòdicament o d'inventar grafismes més o menys cursis per tal d'alimentar les cam-panyes de promoció. El panorama urbà fascinarà les retines de ma-nera tal que el cervell del personal tendirà a recuperar-lo amb facilitat i sense necessitat d'excuses ni d'ajuts especials: ho farà pel pur caprici evocador o per la temptació publicitària indirecta, que és la bona. J . Adolf Tobena Pallarès és professor de psicologia mèdica a la UAB (*) Roland, P.E,. and Gulyas, B.: "Visual imagery and visual representation", Trends in neurosciences, 17, 7, 281-287, 1994. 'La Vanguardià' (22-8-94) García Trevijano [...] Ara dos informadors meus em revelen l'existència d'una confabulació que pre-tén desestabilitzar el govern, provocar l'abdicació del rei i proclamar una República de la qual seria president l'ex-notari i home de negocis Antonio García Trevijano. Segons els meus informa-dors, els protagonistes d'a-questa operació serien el susdit García Trevijano, un conegut mitjà d'informació poc donat als escrúpols ètics i que quan ho creu convenient frega obertament el groguis-me, un personatge pròxim a Alfonso Guerra el nom del qual em reservo per mesures de seguretat i un ex-banquer que finança regularment les campanyes antigovernamen-tals iniciades per l'esmentat mitjà. Tot això em sona a broma, però no ho és. Em diuen que Luis Maria Ansón, entre d'altres, s'ho pren molt seriosament. L'operació es portaria a terme per etapes. Primer es desestabilitzaria el govern atacant sense treva Felipe Gonzàlez en les seves hores baixes. Aquesta vegada els atacs serien de caràcter més personal que polític. S'ataca-ria simultàniament Narcís Serra, aprofitant la seva ac-tual vulnerabilitat i desempa-rança. Paral·lelament es faria una forta campanya a favor d'Aznar, "un home que du-rarà el temps que vulguem ue duri", segons paraules 'un dels conjurats. Amb cuidada sincronia s'anirien filtrant petites i breus notícies en detriment de la figura del rei, per acabar publicant un dossier que comprometés greument el monarca en al-gun escàndol irreparable. [...] Segons els estrategs de l'o-peració, el rei, fart de tanta porqueria, acabaria per abdi-car en el seu fill Felip, el qual, donada la seva joventut i la seva inexperiència política, seria més fàcil de manipular, i facilitaria sense oposar re-sistència el pas de la monar-quia a una República presi-dida per l'inefable García Trevijano. No sembla que cap dels conjurats conegui bé ni el rei ni el príncep, perquè si fos així no es farien tantes il·lusions. ^Però qui són aquests se-nyors que pretenen desviar en benefici propi el curs de la història d'Espanya? Jo només conec bé l'ex-notari. De l'home que finança l'opera-ció només sé que com a es-peculador ficat a banquer va aconseguir carregar-se en poc temps un dels grans bancs espanyols, i de passada li va clavar una punyalada a traïció a la poca credibilitat que es-tava recuperant Espanya en el món. Pel que fa a la persona que dirigeix el mitjà d'infor-mació encarregat de muntar la campanya, sol contestar als que l'adverteixen del mal que l'operació li pot causar al país: "A mi només m'inte-ressa vendre paper, la mo-narquia m'és indiferent, i per carregar-me el govern estic disposat a fer el que sigui necessari." [...] García Trevijano mai va saber evitar ferir amb el seu orgull l'orgull dels altres. "Aquest home no sap manar, només sap ordenar", em va dir un dia Tiemo Galvàn sortint d'una tempestuosa reunió amb el coordinador. Aquest implacable Saint-Just, frustrades les seves am-bicions polítiques, es va con-vertir en l'advocat i valedor dels grans evasors de capitals en l'època de l'ensorrament del Banc Coca. No només ajudant-los a treure diners d'Espanya, sinó també acon-sellant-los en les seves in-versions a l'estranger. [...] Actualment Trevijano fa grans demostracions de republicanisme. Però no ens enganyem, el republicanisme de l'ex-notari no té a veure amb el d'una Pilar Rahola. Trevijano és republicà per desesperació. Quan Joan Carles era encara príncep d'Espanya, Trevijano va pre-tendre treballar a la Zarzuela. Allí, per treure-se'1 de sobre, li van explicar que podria ser més útil "des de fora". Sense pensar-s'ho dues vegades, Trevijano va viatjar a Portu-gal i va oferir a Estoril els serveis que havien rebutjat a la Zarzuela. Pero Don Joan tampoc es va empassar l'ham. Quins uns els Borbons per no calar a primera vista les ambicions d'un arribista. Llavors, sense el consenti-ment del comte de Barcelona, Trevijano va organitzar fos-ques conjuracions amb al-guns generals que estaven en desacord amb el franquisme, sense que mai s'arribés a res concret. Home de moltes lectures i posseïdor d'una formidable memòria, Trevijano és, no obstant, l'home que més s'ha equivocat en els seus vaticinis polítics. El seu vell odi cap al PSOE i el seu odi actual cap a la monarquia és un odi ob-sessiu que li resta tot valor als seus raonaments. Que Joan Carles hagi regnat durant anys en natural consonància amb un govern socialista sempre ha exasperat Trevija-no. Tinc entès que aviat pu-blicarà un llibre en el qual ens explicarà l'enorme error que hem comès els espanyols per no comptar amb ell. Serà un llibre-totxo, com tots els seus llibres. Però al mitjà de comunicació abans esmentat la crítica serà se-gurament excel·lent. • José Luis de Vilallonga