1994-05-17.AVUI.HEMEROTECA.ELMUNDO.LA MALEIDA GOBERNALITAT AGT

Arxiu Municipal de Girona. Avui. 17/5/1994. Pàgina 14

AVUI / PAÏSOS CATALANS / ESPANYA DIÀLEG dimarts, 17 de maig de 1994 Sedants catalans per al sainet celtibèric ADOLF TOBENA 14 Quan la política es converteix en un fulletó de qualitat, aconsegueix una tensió insuperable. Quan s'a-cumula, com en les darreres set-manes a Espanya, la roba estesa per totes bandes, les fugues semi-cantades, els empresonaments es-pectaculars, les dimissions fulmi-nants i la sensació de desgavell premonitori de l'ensulsiada total, la política arriba a clí-maxs portentosos que monpolitzen —en ex-clusiva— l'atenció social. La resta d'especta-cles són escombrats de les primeres planes i de les franges de gran audiència, perquè els ulls de tothom segueixen, hipnotitzats, el magne festival del duríssim combat per les primeres poltrones. Les grans crisis polítiques, aquelles on s'en-devina que hi pot haver girada de truita, i més encara si van amanides amb escàndols notoris i gran pirotècnia verbal, concentren la curiositat general perquè són un compendi inigualable dels elements bàsics dels conflictes humans. Reuneixen totes les tensions de la comèdia vital més quotidiana, però en un grau superlatiu justament perquè es lliuren al cim. A la talaia de l'estructura social: allà on es dirimeix el poder simbòlic màxim, del qual deriva l'organització sencera del tinglado que ens permet rutllar i circular. Aquest és el secret de la seva fascinació in-variable. I és així, tant si els tons prevalents es decanten pel drama com si transiten pels via-ranys més cordials i benignes del sainet. La trepidant successió de mulladers que ha ofert la governació del Regne d'Espanya en aques-ta primavera enfebrada ha estat un formida-ble serial sarsuelesc, que ha eclipsat —amb mereixement— els Pobles Nous locals i els fulletons forasters. Potser feia massa temps que l'indubtable geni espanyol per al sarau tremendista i la co-mèdica d'embolics jeia endormiscat i allunyat de la cosa pública. Tant de temps, ben mirat, que gairebé havíem arribat a pensar que els celtíbers havien perdut substància. Que amb tant de progrés i prosperitat, s'havien moder-nitzat definitivament i que preferien les avor-rides i previsibles cites electorals a termini fix a les batalles inclements i desfermades per sorpresa en l'arena política real. Ens equivo-càvem de mig a mig: la fúria hispana ha revi-fat de sobte i ens ha ofert un entremès pican-tíssim que augura un banquet opípar per a la temporada pròxima. A Catalunya ens hem esparverat: ara que tot rutllava tan bé, amb una economia enfi-lant la proa després de l'esperable tràngol pos-tolímpic i amb una situació parlamentària prou sòlida i avantatjosa, va i esclata un guiri-gall de ressonàncies decimonòniques que a punt ha estat d'ensorrar les bones perspecti-ves que tornaven a obrir-se per al nostre oasi celestial. Sort n'hem tingut —diuen— de la serenitat de les minories catalana i basca a les Corts Generals, per salvar la situació quan ja Malgrat la contribució a l'estabilitat i governabilitat de l'Estat espanyol per part dels nacionalistes catalans des d'una posició minoritària, bona part de l'opinió pública espanyola i el primer partit de l'oposició no només ho ignoren sinó que hi veuen, segons l'articulista, maniobres demoníaques plenes d'intencionalitat semblava que el ball de dossiers, les pífies go-vernamentals i la cridòria verbenera de l'opo-sició havien aconseguit col·locar el primer minsitre contra les cordes i els indicadors de confiança del món del diner en alerta greu. La premsa internacional més seriosa ha lloat unànimement el paper d'àrbitre pruden-tíssim i sagaç fet pel Sr. Pujol en la crisi espa-nyola recent. És potser la primera vegada, en molt de temps, que s'analitza d'una mannera favorable l'actuació d'una formació política explícitament nacionalista. Que es destaca la seva contribució a l'estabilitat i la governabili-tat des d'una posició minoritària. Una raresa que no ha d'estranyar, d'altra banda, perquè els trencacolls generats per la irrupció de na-cionalismes a balquena en el panorama euro-peu actual havien creat un recel força univer-sal vers el fenomen. Ara, però, que l'actuació tradicionalment ponderada del catalanisme ha aconseguit un gran ressò internacional, potser es co-mençaran a introduir matisos i diferencia-cions a l'hora d'avaluar els nacionalismes. Perquè el catalanisme actual no ha fet sinó confirmar la seva condició de bàlsam en el panorama de la política peninsular. El cata-lanisme ha apuntalat el govern espanyol en-mig d'un tràngol decisiu. I ho ha fet sense passar factura ni demanar interessos de cap mena. Facilitant, simplement, la continuïtat d'una situació que ha estat prou bona per a la prosperitat i la concòrdia entre els hispans du-rant molts anys, i que potser seria bo perpetu-ar, amb fórmules no necessàriament idènti-ques, en l'avenir més immediat. Més generositat de mires, impossible. I més esperit de servei a la causa i a la casa comunes, impensable. Llàstima, però, que un bon gruix de ciutadans espanyols i el pri-mer partit de l'oposició s'entestin a ignorar-ho. Així, mentre el catalanisme es desviu per aplicar fórmules sensates i útils per a tothom —tal com pertoca al seu tarannà sa, benigne i miraculosament sedant—, bona part de l'opinió pública espanyola no hi veu altra cosa que maniobres demoníaques. Fe-tes amb vaselina florentinesca i cuitant de no ser fressa, això sí, però amagant —traï-dorament— les intencions usureres que de sempre se li suposen. No hi fa res que, de tot l'enrenou, el cata-lanisme no en tregui altra cosa que vagues promeses d'aplicar —quan es pugui!— algu-nes mesures per impulsar la magra autono-mia regional que ara administra. En reali-tat, ja fa molts mesos que, per un nombre creixent d'hispànics, el govern del Regne és un ostatge del nacionalisme català. I, per certificar-ho, no cal sinó comptar les vega-des que els responsables governamentals es dediquen a negar-ho. Si a aquest estat d'à-nim s'hi afegeix un Barça gairebé intracta-ble, tenim una combinació explosiva per a l'orgull celtibèric. Un cabreig de fons, per a dir-ho en castís, que és una arma política poderosíssima en mans de l'espanyolisme espavilat. En definitiva, que l'assumpte no va gaire bé i amenaça d'empitjorar. Éncara que no-més sigui perquè totes les dades indiquen que els espanyols ja fa temps que tenen ga-nes de revolcada. Que volen dinamitar defi-nitivament el període de petulància socioan-dalusista i substituir-lo per una tongada d'arrogància val·lisoletana, de tall molt més clàssic i essencialista. Passa, però, que els agrada de fer-ho a la seva manera: això és, lliurant batalles de grans dimensions amb tot l'arsenal dis-ponible i deixant el camp ben farcit de cadàvers per tal que la derrota sigui os-tensible i la legitimi-tat dels guanyadors recolzi, clarament, en la humiliació dels vençuts. Qüestions d'estil i de psicologia compa-rada. Als catalans els agrada passar de puntetes pels con-flictes de poder. Sempre que poden, procuren dissimular-los, i si no se'n sur-ten, els resolen a base de recombina-cions versallesques que cal llegir, des-prés, amb lupa, per tal d'endevinar el saldo real de vence-dors i vençuts. Els espanyols, per con-tra, van de dret al gra en els conflictes per atorgar la vara suprema. Són gent acostumada a exer-cir el poder de mane-ra llampant i expedi-tiva, i no s'estan de romanços en afers tan rellevants. L'única cosa que convé vigilar de prop és que la intensitat de la batalla resti en els límits del sainet més o menys inofensiu, per tal de no sortir-ne es-caldats com més d'un cop ha succeït. I so-bretot no pensar que les nostres receptes sa-lutíferes valen arreu. Perquè malgrat els èxits indubtables de la indústria farmacèuti-ca local, els sedants catalans poden tenir efectes contraproduents quan s'apliquen a la política celtibèrica. Adolf Tobena és professor de psicologia mèdica a la UAB DUNIA LORDA HEMEROTECA 'El Mundo' (16-5-94) La maleïda governabilitat Les peripècies personals en els esdeveniments polítics no solen atraure la meva atenció. Es pot veure a tra-vés seu la gravetat de la crisi actual. Però les persones im-plicades en aquesta crisi no són protagonistes del que està passant. [...] Encara que de diferent naturalesa, en aquest moment només hi ha dos poders conscients de la seva força i decidits a utilit-zar-la per sortir o continuar en la situació governamen-tal. La premsa i la Generali-tat. Els seus interessos im-mediats són oposats. [...] I els dos bàndols juguen, sen-se manies, la partida final dins del sistema oligàrquic de la transició. [...] La prem-sa i Aznar han de derrotar, com més aviat millor, la Ge-neralitat i Gonzàlez. Quan dic premsa parlo només de la que està a l'a-vantguarda contra la cor-rupció. I quan dic Generali-tat no em refereixo a la ins-titució o a Catalunya, ni a la coalició nacionalista que la governa, sinó als homes que la representen a Barce-lona i Madrid. Últims res-ponsables que Espanya con-tinuï, gràcies a les seves ha-bilitats, en situació estable de debilitat. Únics polítics que saben el que s'està ju-gant Espanya amb la maleï-da governabilitat. A mesura que la situació es degrada, i menys es governa, augmen-ta més el valor i rendibilitat de l'estabilitat que pot do-nar la Generalitat al govern central. [...] No hi ha a tot Europa un poble més gover-nable que el nostre, excepte l'alemany. Ni una classe po-lítica més corrompuda, ex-cepte la italiana. N'hi ha prou amb aques-tes dues observacions per comprendre què significa entre nosaltres la maleïda governabilitat. [...] Però no és fàcil d'entendre, sense pensar en motius inconfes-sables, per què gosen llançar damunt d'un poble tan dòcil i resignat una tara d'ingo-vernable que avali el seu "deure" de mantenir, pel bé d'Espanya, el govern de la corrupció. Ja que és aquest, realment, el seu únic argu-ment. Que el cap de govern s'hi atreveixi, coneguda la seva gosadia per xerrar con-tra la veritat, passi. Però ja és massa que, a més de la corrupció, hàgim d'aguan-tar el sermó de l'estabilitat i la governabilitat, pronunci-at pels qui només s'han adreçat a nosaltres per ad-vertir-nos que els assumptes d'Espanya eren, per a ells, assumptes estrangers. Els assumptes de Catalunya i el País Basc són en canvi, per a nosaltres, assumptes pro-pis. I no podem oblidar el mal que el nacionalisme go-vernant ocasiona avui a la causa de la veritat i la demo-cràcia a tot Espanya. Que no està necessitada de go-vernabilitat, sinó de gover-namentalitat. O sigui, d'una altra mentalitat de govern, d'un altre règim de poder. • Antonio García-Trevijano 'El País' (16-5-94) Jutges d'anada i tornada El viatge d'anada i tornada que el jutge Baltasar Gar-zón ha realitzat entre el seu lloc de jutge a l'Audiència Nacional i el seu despatx del ministeri de l'Interior al cap-davant del pla nacional so-bre drogues, passant pel seu escó al Congrés, planteja se-riosos interrogants sobre la confusió que pot produir-se entre funcions que a l'Estat democràtic són per definició independents [...]. En una democràcia, la confusió de funcions o l'aca-parament de situacions avan-tatjoses en l'àmbit públic es corregeix a través d'un siste-ma efectiu d'incompatibili-tats. La democràcia espanyo-la ha establert el seu en els úl-tims anys [...]. Una altra cosa és que sigui eficaç o que s'a-pliqui fil per randa. O que en el cas concret dels jutges i fiscals que transiten per la política no pateixi greus mancances. Úna d'aquestes és, fins i tot, escandalosa: la de seguir gaudint de tots els avantatges de la seva situa-ció professional mentre exerceixen la política. [...].