1976-08-10.AVUI.EL REFUS DE L'AUTODETERMINACIO FELIX CUCURULL

Arxiu Municipal de Girona. Avui. 10/8/1976. Pàgina 3

- AVUI, dimarts, 10 agost 1976 Pàgina 3 de • ^ inacio BÚSTIA Ca unes" setmanes, vaig escriure que, de ve-gàdès, hi ha qui es refereix al dret d'auto-determinació amb la mateixa frivolitat amb què Podria parlar-se del dret a anar de vacances a la Costa Brava. Però, a desgrat d'aquesta cons-tatació, mai no m'hauria imaginat que algú ens etzivaria una sentència com la que segueix: "Yo considero que hoy es reaccionario el derecho a la autodeterminación". Aquesta sentència remata la intervenció de don Antonio García Trévijano en un col·loqui, publicat a "Triunfo", durant el qual, tot fent aparèixer els noms de Marx, Engels, Kautsky, Otto Bauer, Rosa Luxemburg, Lenin... ens diu que, ara i ací, la teoria de l'autodeterminació, fonamentalment elaborada pels marxistes, no interessa ni a la gran burgesia ni al proleta-riat; no passa, afirma, d'una dèria romàntica de la petita burgesia. Però el raonament- del senyor García Trévijano ens resulta encara més inquietant quan, aventurant-se a valorar la ca-pacitat movilitzadora dels qui defensen el dret d'autodeterminació, ens diu que aquest dret "ha sido utilizado como un instrumento eficaz de lucha contra la dictadura y contra el fascismo '(...), ha tornado unas proporciones tan impor-tantes que hoy los partidos marxistas defienden «1 derecho a la autodeterminación sin darse çuenta que la clase obrera, hoy, no tiene ningún interès en el derecho de autodeterminación". La primera pregunta que cal formular en Considerar aquestes afirmacions és: icom pot «er que la defensa d'un dret que no interessa a la gran burgesia ni al proletariat hagi adqui-rit una empenta tant colpidora? L'única resposta satisfactòria consistiria a admetre que si. ha-Vent-se'n desentès la gran burgesia i el prole-tariat, la defensa del dret d'autodeterminació ha Posat en moviment un potencial tant contundent de lluita, és perquè la petita burgesia té una força extraordinària; una força que, en un mo-ftient determinat, és de suposar que es veurà enfrontada amb el proletariat i là gran burgesia Paradoxalment units en la lluita "progressista" contra el dret "reaccionari" d'autodeterminació. Però, anem a pams: si reconeix que el dret d'autodeterminació ha estat utilitzat com un ins-trument eficaç contra la dictadura i contra el feixisme, com pot haver caigut el senyor García Trévijano en l'embolic d'afirmar que aquest dret es reaccionari? D'altra banda, queda clar que, en admetre 1ue la defensa del dret d'autodeterminació ha esdevingut un instrument eficaç de lluita contra feixisme i contra la dictadura, el senyor Gar-cia Trévijano no ignora que els qui combaten * autodeterminació són precisament els partida-ris de la dictadura i els feixistes. Llavors, per 9uè intenta desorientar-nos? Per voltes que hi doni, només se m'acut una resposta correcta: interessant-li desacreditar el dret d'autodeterminació, el senyor García Tré-vijano es veu forçat a recórrer a malabarismes conceptuals; i, llançat en aquest terreny, procu-ra matar dos pardals d'un tret: al mateix temps que, lligant-se la manta al cap, mira d'identi-ficar el dret d'autodeterminació amb les posi-cions polítiques que en són més antagòniques, intenta de deixar els partits marxistes en una posición compromesa, ja que si aquests partits defensen un dret que no interessa a la classe obrera, una de dues, o estan divorciats del pro-letariat o bé ells i el proletariat que hi milita no són més que uns oportunistes que defensen el dret d'autodeterminació per aprofitar el gran potencial de lluita que porporciona la defensa d'aquest dret. El clam a favor de l'autodeterminació a Euz-kadi. a Galícia i als Països Catalans és inten-síssim; no cal pas subratllar-ho, de tant evident com és. Però, tenint-lo ben en compte, potser val la pena de fer algunes puntualitzacions: és veritat que la immensa majoria dels grans bur-gesos, per una qüestió de lligams d'interessos econòmics, no tant sols és indiferent a l'auto-determinació de les nacions de l'Estat espanyol sinó que s'hi oposa; tocant als obrers, de la mateixa manera que no tots tenen conciència social, n'hi ha que no es preocupen del dret d'autodeterminació i, fins i tot, pot haver-n'hi algun que en sigui adversari. L'alienació, pro-duïda per l'acció de l'aparell de l'Estat oligàr-quic, no desapareix en un obrir i tancar d'ulls. Ara bé, mica més, mica menys, això succeeix arreu del món on hi ha plantejats problemes per l'estil. I succeïa, potser amb més amplitud que no pas ara, en vida dels teoritzadors marxistes que anomena el senyor García Trévijano, el qual sembla voler-ho ignorar quan parla de l'au-todeteminació com d'un "dret històric" que ha perdut vigència i posa al mateix sac Rosa Lu-xemburg i Lenin, els quals, sobre el tema que estem debatent, no anaven pas gens d'acord. Lenin, replicant a Rosa Luxemburg, que gairebé sempre va emetre opinions semblants a les que ara sosté el senyor García Trévijano —opinions que el temps s'ha encarregat de de-mostrar que no tenien validesa—, va escriure: "El quid del còmic error de Rosa Luxemburg (...) resideix precisament en el fet que, per te-mor a fer el joc al nacionalisme burgès de les nacions oprimides hom beneficia no solament el nacionalisme burgès, sinó també el nacionalisme ultrareaccionari de la nació opressora". I, refe-rint-se a un cas concret, Lenin feia notar: "Apas-sionada per la lluita contra el' nacionalisme a Polònia. Rosa Luxemburg ha oblidat el nacio-nalisme dels grans russos, malgrat que aquest nacionalisme ara és el més temible; és, ja se sap, un nacionalisme menys burgès, però més feudal; és precisament el més gran fre per a la democràcia i la lluita proletària. En tot na-cionalisme burgès d'una nació oprimida hi ha un contingut democràtic general contra l'opres-sió, i a aquest contingut prestem un suport in-condicional" (Els subratllats són del mateix Lenin). Es clar que, com ja hem vist, el senyor Gar-cía Trévijano, en el seu embolica-que-fa-fort, també resulta que s'adona que el dret d'auto-determinació esdevé una arma eficaç contra la reacció, i No resultarà, doncs, que quan, contra-dint-se, afirma que aquest dret és reaccionari i diu que el proletariat no s'hi interessa es refe-reix no pas als obrers de cada una de les nacions sotmeses sinó als del conjunt de l'Estat espanyol i, d'una manera especial, als immigrats que, degut precisament als condicionaments creats per la dictadura i el feixisme, viuen marginats dins la nació en què han anat a raure, i, d'una manera més o menys concient somnia un neo-lerrouxisme? En aquest cas, però, també s'equi-voca si creu que els partits marxistes han de desentendre's del dret d'autodeterminació de les nacions sotmeses. Cap partit demòcrata, sigui o no marxista, no es pot desentendre d'aquest dret; de cap dret. Els marxistes menys que ningú; sobretot els que en el seu bagatge de teoritzadors hi duen Lenin. Recordem que Lenin, que creia que "per autodeterminació de les nacions s'entén la seva separació estatal de les col·lectivistats de nacionalitat estrangera, s'entén la formació d'un Estat nacional independent"; que diu que "seria erroni entendre per dret a l'autodeterminació tot el que no sigui el dret a una existència es-tatal separada"; que puntualitza: "L'autodeter-minació de les nacions, en programa dels mar-xistes, no pot tenir, des del punt de vista histò-rico-econòmic, cap altra significació que l'auto-determinació política, la independència estatal, la formació d'un Estat nacional" (els subratllats són de Lenin), d'una manera ben contundent afirmava: "El centre de gravetat de l'educació internacionalista dels obrers dels països opres-sors cal que estigui en la pràctica i en la de-fensa de la llibertat de separació dels països oprimits. Si no és així, no hi ha internaciona-lisme. Tenim el dret i el deure de tractar d'im-perialista i de canalla tot socialdemòcrata d'una nació opressora que no realitzi tal propaganda" (Els subratllats són de Lenin.) Tal vegada convindria que tot aixè fos tingut en compte pels que, com el senyor García Tré-vijano, exposen obertament el seu refús del dret d'autodeterminació i pels que l'accepten amb l'esperança de mixtificar el significat, i així neutralitzar-lo a l'hora de fer-lo efectuí. FÈLIX CUCURULL Is caléí Potser l'ètica política consisteix a combatre l'adversari amb arguments ideològics o amb crítiques formals sobre les seves accions tàctiques. El si és segur és que no pot consistir, de cap manera en pronunciar insults, "sinuacions malèvoles o simplement creant uns climes de desprestigis "ersonals. La veritat és qua ara estem desbordant les propagandes insultant adversaris polítics i posant sobre d'uns altars laics els propis dirigents si ja estiguéssim en plena campanya electoral. Tot això està passant ®tre les forces polítiques que pertanyen a unes mateixes instàncies uni-ries rupturistes, com es diu ara. Ens combatem més aferrissadament i • "fi) més mala baba entre nosaltres que no tots plegats contra les forces JUe han viscut, i encara en viuen, de la dictadura que hauríem de voler h superada. Hi ha, és evident, una tendència a crear un nou Front Popular entre "Saltres i hi ha unes forces polítiques, també rupturistes, que senten una erta alèrgia vers aquesta tipus de plantejaments que només afavoreixen j u«s grups determinats. Que els comunistes catalans, amb tots els nous heterogenis marxistes que han sorgit ara i els hi fan el joc, tinguin } Mència al Front Popular és normal i lògic, car històricament aquesta J·'ttiula d'acció política els ha donat un gran rendiment. En canvi aquesta *&eriència ha estat, en general, molt amarga per als demòcrates. La lògica elemental és que evitin caure en el mateix error polític que varen — — — que .vajeii ç "ttetre anys endarrera. I és, en definitiva, aquesta diferència d'entusiasme " l'acceptació d'un nou Front Popular al que està creant aquesta agres-. Vitat política tan poc ètica. Car, és evident que els combats més agressius Produeixen no contra els grups de la dreta catalana per part de les «erres més marxistes, sinó contra els socialdemòcrates catalans per part ^ s marxistes, siguin socialistes o comunistes. Són els qui, en definitiva ^Urien de formar part d'un nou Front Popular. , Ara bé, trobo que els fronts populistes catalans reaccionen amb massa i^essivitat contra aquesta alèrgia dels socialdemòcrates. Hi han insults, ^ sil»uacions prou clares i intents seriosos de provocar desprestigis perso-Oj s- ï per molt que es dissimuli, els que fa ja anys que estem submergits (.^••e de la política catalana trobem que s'estan repetint simplement situa-h>lls passades. L'únic que crida l'atenció, en aquest moment present, és ^Sressivitat excessiva dels fronts populistes, al costat, això ja és més Ij^dòtib, d'uns intents formals d'elevar uns altars'laics els seus propis ^s. Es curiós d'assenyalar, almenys així són les aparences, que aquesta ^ essivitat i aquesta tendència a crear uns climes místics, gairebé alluci-respecte als seus propis líders, es produeix entre els nous convertits ^arxisme. Els vells del PSUC segurament que encara se senten escamats í]8 Passats cultes a la personalitat, mentre que els conversos sembla que ^tan ressucitant. c<Mn un exemple diria que aquests crits frenètics, aHudnants, del PSUC, mocracia tenen un regust místic ultra, una mica com les visions o aparicions de la Verge a Cerdanyola, aquestes en blanc i les altres en vermell. La veritat, si jo fos aquest bon i segurament sacrificat Gregori em faria vergonya que m'exaltessin amb aquesta mena d'invocacions. Per altra part, aquest presente deixa un regust molt amarg als qui hem passat diferents vegades per les presons de la dictadura creada després de la nostra guerra. Es clar que els costums polítics i religiosos són molt difícils de deixar. I tenim progressistes que només fa uns pocs anys militaven encara en grups d'aquests dels crits místics i del presente, i algunes noies que segu-rament tiraven per a monja que, de sobte, es varen convertir en fervents marxistes. I tot això fa que perdurin uns mètodes d'acció política que s'havien incrustat en ells, o en elles, i tenen tendència a continuar-los. No voldria veure altars vermells, amb un Sant Gregori o altres sants d'aquests (sembla que ja se'n ressusciten altres), des dels quals es donessin anatemes i condemnes polítiques contra els socialdemòcrates. De moment, als demòcrates "del vot i de les urnes" se'ls demana que justifiquin d'on treuen els calés, perquè, segons sembla així s'ha escrit, només aquests demòcrates són capaços de vendre's a qualsevol or que s'ofereixi. Amb franquesa, em fa angúnia, i personalitzo una mica, que cada vegada que Jordi Pujol —el mateix dia 11 de juliol a "EI Correo Cataiàn"— fa unes declaracions públiques hagi de justificar els seus diners que per altra part, aquesta és la veritat, molts dels progressistes marxistes d'ara K han anat al darrera perquè els en donés, i suposo que els en donava. I com si en tots els grups marxistes, no cal anomenar-los, no hi haguessin també milionaris, grans milionaris. 1 em fa angúnia també que a aquests no se'ls pregunti què en fan, i a alguns com els han fet. Perquè hi ha de tot 1 de tots. AI cap i a la fi, més o menys, ens coneixem. Potser estic fent un article massa agressiu. Es que em sembla que algunes campanyes polítiques han passat de la ratlla i, crec que haurien d'ésser reconsiderades pels dirigents que les promouen, o només les con-senteixen. No són justes ni ètiques. Si hem d'entrar en un terreny tan agressiu com aquest, tots hi tenim a perdre. I que cada un afini la seva sensibilitat, com la dels que s'han sentit ferits per uns simples i innocents versos polítics que han circulat. Sí. cal saber d'on surten els calés, però els de tots, car unes propa-gandes tan intenses i unes publicacions tan perfectes com les que ens estan inundant costen molts diners. I no seria just ni ètic, creure que només poden tenir roba bruta uns i roba neta només els altres. Jo no vull entrar en el terreny d'aquests tipus d'acusacions. No m'agrada. Recullo només un interrogant que s'ha llençat i que no voldria haver llegit. Ho dic jo que tinc els meus pobres comptes tan clars que només hi ha zeros negatius. - MANUBS. CRUELLS QUEIXA VALENCIANA Com a valencià i integrat dins la societat dels Països Catalans, desaprove l'actitud adoptada per l'Assemblea de Catalunya, i més concretament pel PSUC, davant la Taula de Forces Polítiques i Sindicals del País Valencià el dia 1 d'agost, i al mateix temps m'ad-hereixo a la Taula, PSAN i totes les entitats i gent que lluiten per retornar les llibertats dins l'Estat espanyol i especialment als Països Catalans. JOSEP R. CALVO I MARCO (Campello, l'Alicantí) SACERDOTS CASATS Dir les veritats resulta desagra-dable però cal dir-les mal que ens pesi. El reverend Narcís Xi-fra, en el seu "Celibat sacerdo-tal", diu que es va casar amb l'Església. L'afirmació correcta fóra dir que es va consagrar a [ l'Església. No es pot jugar ale-grement amb les paraules. Casar, segons el diccionari Fabra, és "unir home i dona en matrimoni". Per això és perfectament com-patible casar-se i consagrar-se a Déu. Vegeu sant Pau en la Se-gona a Timoteu i a Titus. Parau-la de Déu! Tenim dret a invocar la lliber-tat d'opció com la va respectar Crist i la ratificà- sant Pau que digué en una de les seves cartes: "Millor és casar-se que cremar-se". Res més. AGUSTÍ BADIA (Barcelona) LA LLENGUA CATALANA 1) La llengua catalana és la llengua de més del 90 % dels tor-tosins ja que Tortosa, fins ara, no ha sofert l'embat de la immigra-ció. La poca que hi ha hagut ha estat fàcilment assimilada. A Tor-tosa la llengua castellana és la llengua dels funcionaris i d'uns quants cacics emparentats amb d'altres congèneres de terres en-dintre. 2) He assistit més d'una ve-gada a misses de la ruralia on, des del celebrant fins a l'últim dels fidels, tots eren nadius. Cap capellà no m'ha sabut explicar satisfactòriament el fet de no usar la llengua catalana. 3) Si l'homilia cerca, fona-mentalment, la incardinació al nostre temps de la paraula evan-gèlica, icom podem entendre que un bisbe o un sacerdot tinguin més dificultats d'adreçar-se al po-ble en la llengua comuna que de fer-ho en una de forana? SIMEO PASTO I GRI (Barcelona) LA SET DE CATALUNYA L'article del senyor Petit sobre l'aqüeducte de l'Ebre a Barcelona parla de la set d'aquesta capital, quan un examen del projecte mostra un seguit de canvis de direcció i bifurcacions de l'aqüe-ducte per arribar a la nuclear de Vandellòs, la refineria de la Po-bla de Mafumet, Martorell (on se situa una ampliació de SEAT), etcètera... cosa que evidencia un preferent ús de l'aigua per aques-tes grans indústries, i això no concorda amb la no possibilitat de l'aigua superficial de l'Ebre, més que més si pocs quilòmetres abans de la seva captació ba de refrigerar la nuclear d'Ascó. No nego el dret de la indústria d'obtenir aigua però m'oposo que el nom de Barcelona hagi de ta-par l'operació. Però l'omissió més gran del senyor Petit és no parlar de la Ribera d'Ebre, ja que el projecte comporta l'embassament de Xerta que amenaça els pobles de Mira-vet, Ginestar, Benissanet i Móra, i els seus extensos regadius tre-ballats per generacions i d'òp-(Passa a la pàgina següent) En aquesta secció només seran publicades Ies cartes que siguin breus i duguin nom i adreça de l'autor. Ens reservem el dret de reduir-Ies, si no se'ns Indica altra cosa.