1996-01-01.L'ESTEL DE MALLORCA.20 ANYS DE'HERENCIA FRANQUISTA 1975-1995-páginas-1,20

de Mallorca 4

ANTIC S'ARENAL DE MALLORCA

EL DIARI DELS MALLORQUINS

ANY XV. NÚMERO 3-30

1 DE GENER DE 1996

PREU: 200 PTS

D'esquera a dreta: el director del Teatre Principal Pere Noguera, l'artista
Margaluz, l'autor i director Xesc Forteza i el conseller president de Cultura
del CIM Dama Pons, tots ells a la roda de premsa per a la presentació de
l'obra teatral  Classe mitja acomodada  que s'interpretarà aquests dies  al
Teatre Principal.

Tot Mallorca fa costat al president davant els atacs interessats d'alguns dia-
ris madrilenys i part de la botifarreria mallorquina.  A les páginas interiors
teniu un ampli reportatge sobre aquests fets. D'altra banda, en aquest
número de L'ESTEL també hi trobareu el missatge de Nadal del president
a l'última página, un reportatge fotogràfic sobre els premis 31 de Desembre.
(El president Soler a l'acte de lliurament dels Premis 31 de Desembre, al
Casino de Mallorca.)

Divendres, dia 12 de gener

a les 8:30 del capvespre

a Can Tronca (Sant Joan)

de Mallorca

f a 1,	

anys

Farem un sopar per commemorar-ho
Infornia.ii-vos al 26 50 05

Especial XVé Aniversari dedicat a 1?M[rgautIU
CI9 ÉltYlMaatti. Si vos ha agradat, telefonau al
26 50 05 i el vos enviarem cada quinze dies.

SUMAR!

2 Foc i Fum
3 Misslitge de Nadal
4 L'antifranquisme
6 Mahatma Gandhi
7 Pedagogia lingüística
8 L'esperit republicà
10 El Reial Madrid
12 Glosadors de combat
16 Mallorca contra l'ABC
18 Carn Capolada
20 1975-1995
26 Independència
31 Es Gall
32 Premis 31 de Desembre

Na Maria Rotger és la presidenta
de l'associació de la tercera edat de
Badia. Una associació que té 370
associats i són els qui fan més acti-
vitats en benefici del poble —perquè
estan jubilats i tenen tot el temps
del món. Fa 4 anys que varen fun-
dar el pa amb caritat que va a la
capella de sa Torre la tercera festa
de Pasqua, fan excursions  periòdi-
ques per Mallorca i per fora de
Mallorca, fan dinars i sopars, al seu
local juguen a cartes i a altres jocs
de saló... Ara, per?), la seva preocu-
pació és fer de padrins i mouen cel
i terra per trobar un lloc on fundar
un club per als joves del poble, un
club on els joves es puguin organit-
zar i passar el temps lliure.

Margalida López, la nova actriu de
la companyia d'en Xesc Forteza.

Plaça de la Reina María Cristina de s'Arenal de Mallorca; un lloc emblema-
tic del nostre poble.

20

1 DE GENER DE í996

1 9 11211 de Mallorca

PU GEN

El president Tófol Soler per
mantenir-se fort i no et moguis
en defensa de la llengua de
Mallorca contra el complot
forasters i botifarres.

QQQ

El Govern balear disposat a
assumir el cost econòmic que
suposa la paralització de la ur-
banització des Canons d'Artà.

La CAEB i la UIB, que han
signat un conveni de col labo-
ració pel qual 4.000 empreses
acolliran estudiants per fer
pràctiques professionals.

L'edició de Ilibres en català,
que va pujar un 8% el 1994.

Bernat Bonet, president del
gremi d'electrodomèstics de
Mallorca, i Jordi Rosselló,
fundador de Roxa, que han
estats premiats amb la medalla
de la Cambra de Comerç.

La companyia aèria alemanya
Lufthansa, que utilitza el
català en els seus serveis d'a-
tenció al client.

Pere Rotger, batle d'Inca, que
a la Junta Regional del PP va
fer front a gentussa de la corda
del botifarra Joaquín Cotoner i
el foraster Alberto Herrán.
Aquests havien amenaçat el
president Soler perquè aban-
donás la seva política de recu-
peració del català.

12125/

Les 200 persones que es mani-
festaren a Ciutat contra el
racisme el passat dia 17 de de-
sembre.

La conselleria de Cultura del
CIM que, a través del seu res-
ponsable Damià Pons, ha
adquirit el fons de la biblioteca
de Lluís Alemany.

1975-1995: Vint anys
d'herència franquista

El sistema es veia collat per l'en-
fonsament d'un sistema aguantat pel
personalisme de Franco i d'una crei-
xent situació d'inestabilitat interna
per la capacitat d'aglutinar el sentir
popular del poble per part dels partits
de l'oposició antifranquista. S'havia
de fer un viratge tàctic, donat que
l'immobilisme a ultrança del règim
només portaria a un debilitament del
mateix d'una manera fatal; era fer-se
l'hara-quiri polític. Amb la mort per
atemptat d'ETA de l'almirall Carrero
Blanco el 1973, que havia d'ésser el
successor de Franco, a aquest no li
toca més remei que buscar un hereu
de si mateix que pugués ésser accep-
tat per tot el sistema de manera
immediata i segura; condicionants de
gravetat de salut del mateix Franco
també foren determinants en l'elec-
ció. Aquest només podia ésser el
príncep de la casa de Borbó, donat
que el seu rang reial junt a la jura dels
"principios del Movimiento" el feien
l'únic candidat adequat per substi-
tuir-lo mantenint les "filas prietas" de
tot el sistema. La situació d'incertesa
arran la mort del dictador va posar en
estat d'alerta a tots els poders fáctics,
en especial l'exèrcit. Aquest, a
diferència del que es pot pensar en un
principi, semblava sòlid i preparat
per intervenir en cas d'una fallida del
procés transitori, per() la veritat és
que era l'estament més desorientat i
desconcertat de tots pel caliu que pre-
nien les circumstàncies. Els militars
sabien que amb els temps que corrien
i els ànims socials d'agitació  que es
vivia a tot l'estat i en especial a
Euskadi i a Catalunya amb les seves
variant de reivindicació nacionalista,
una nova guerra civil era impensable
i el que és més, impossible. Els inte-
ressos d'una Europa que construïa el
seu futur com a bloc econòmic en la
CEE i que com a principis fonamen-
tals tenia la promoció i extensió del
sistema democràtic i l'erradicació  de
les dictadures existents com la de
Portugal, Grècia o Espanya per
donar-se credibilitat com a bloc de
països lliures i per preparar el terreny
per a una futura expansió imprescin-
dible; així com uns EE.UU que diri-
gien una OTAN en plena guerra
freda amb l'URSS i que no l' interes-
saya cap mena de conflicte ni que fos
en el pati de la seva área  d'influència
per evitar percepcions d'inestabilitat
del front capitalista de l'occident
europeu contra el comunisme (mal-
grat que el president dels EE.UU
Gerald Ford i el seu ministre d'exte-
riors Henry Kissinger es mostraven
partidaris d'una transició més lenta,
aquest fet no permet pensar que els
EE.UU poguessin donar carta blanca
als militars per reinstaurar una dicta-
dura al vell estil sota l'amenaça
d'instauració d'un poder comunista a

Espanya, senzillament perquè aquest
extrem era impossible que es succeís
i es va demostrar quan al 1982 el pro-
grama d'esquerres que  guanyà, al-
menys en el paper, era el social-
demócrata del PSOE, no el del PCE).
Així les coses, l'exèrcit va adoptar
una actitud, almenys interna, temero-
sa de que tot se n'anava en orris i que
la independència d'Euskadi i de
Catalunya eren uns fets imminents
per la pròpia inèrcia del descabdella-
ment dels fets. Es ací on s'ha de valo-
rar la reacció del sector més ultra de
l'exèrcit espanyol. Un sector mitja-
nament minoritari, però molt destacat
i amb molta capacitat d'influència
sobre el sistema (el nucli que el 1981
faria la paròdia del cop d'Estat per
recordar la seva posició de força a tot
aquell que amb la legitimitat
democrática es pensés que podria fer
res sense la seva autorització o con-
trol) fou el que s'imposà davant la
tónica de creixent desesperança dels
quadres militars i desplegà una cam-
panya de rumors i gestos per fer
entendre a l'oposició antifranquista
que un canvi radical o de ruptura
total amb les essències fonamentals
del règim portaria a un cop d'estat o
en el pitjor dels casos a una guerra
civil (la técnica del "ruido de sables
en los cuartos de bandera"). Un cas
històric concret, que ha aixecat
ampolles entre els historiadors i ha
generat malestar entre els polítics, és
el que descriu el periodista Abel
Hernández en el seu llibre "El quinto
poder: la iglesia de Franco a Felipe"
(Temas de Hoy, 1995) que en la
página 125 del mateix s'explica una
anécdota desconeguda fins el
moment i que crec és la clau dels
resultats del fet transitori. Així es
comenta que Suárez es posa en con-
tacte amb el cardenal Vicente
Enrique y Tarancón i aquest darrer es
mostra estranyat per la inquietud i
malestar amb els que s'expressa per
telèfon. Tarancón Ii diu  que val la
pena que es trobin cara a cara i parlin
del mateix. Així quan es troben
Suárez li comenta espaordit que el
dia anterior va tenir una trobada amb
el rei espanyol a la Zarzuela i que
quan va acabar de despatxar-li els
assumptes, el Borbó Ii demanà que es
quedés a dinar amb ell ja que així
aprofitaria per parlar amb alts
comandaments de 1' exèrcit espanyol
que aquell mateix dia el rei tenia per
convidats a dinar. Suárez al veure la
insistència del rei accedeix i dinen
junts tots els comensals citats. En un
moment donat, a l'hora de les pos-
tres, el rei s'excusa del menjador
amb el pretext que ha d'atendre una
trucada de telèfon (en el llibre s'in-
terpreta com una trucada simulada
perquè a l'absentar-se el rei de la
cambra es permeti el lliure diàleg

entre Suárez i els militars, però no
oblidem que queda el fet històric que
tant Torcuato Fernández de Miranda
com el rei buscaven un home débil,
sumís, sense ideologia i sense idees.
Característiques aquestes que el
temps demostrà que Suárez no acom-
plia degudament i que els incomoda-
va. Per tant es podria arribar a pensar
que el rei directa o indirectament
podia estar conxorxat amb els mili-
tars). En aquest moment  d'absència
del rei, els militars Ii etziben a Suárez
que ha de dimitir del govern "por el
bien de España". Suárez els respon
que ell té la legitimitat que dóna el
poder del poble. Acte seguit d'aques-
ta resposta un dels militars es treu la
pistola del cinto, la posa sobre la
taula amb el canó encarant la persona
de Suárez, i li espeta "Esto (la pisto-
la) tiene más valor que todos los
votos del pueblo". Pocs segons des-
prés torna a aparèixer el rei i tots es
fan l'orni com si allá no hagués pas-
sat res. Al gener del 1981 Suárez
dimiteix pel que l'o ficialitat histórica
explica com a resultant d'ésser "for-
tament desgastat per l'exercici del
poder, i afeblit per les discòrdies al si
del partit (UCD)" (GEC, 1983).
Donada la situació d'incertesa creada
amb la dimissió, l'exèrcit pensà que
calia trametre urgentment un "aviso
para navegantes". El 23 de febrer del
1981 Tejero i un escamot de guàrdies
civils armen un sarau en plena sessió
parlamentària a l'estil dels típics
"pronunciamentos" del segle XIX
que eren l'avantguarda de l'establi-
ment d'una dictadura militar. Una de
les poques coses que se'ls dóna bé als
espanyols és precisament  l'èxit dels
pronunciamientos; llavors  l'essència
mateixa dels fets, el seu descabdella-
ment i el desenllaç del mateix són tan
estranys i sospitosos que hom pensa
que tot plegat no pot ser la cosa de
quatre caps calents amb tricorni i
gorra de plat. Que al radera d'aquest
muntatge, més que l'amenaça d'una
dictadura el que es pretenia era fer un
toc d'atenció als polítics per tenir
clars quins eren els límits permesos
dins de la nova situació. Crec que el
fet que explicita Hernández és en
qualsevol circumstància, simptomà-
tic i clarificador de bona part de la
situació creada després del 1975 i
que és la clau per entendre el rol de
l'exèrcit i molts dels fets que es van
succeir que desembocaren en l'actual
"democràcia vigilada".

Així, aquella situació de rumors i
gestos de la milícia coordinat amb
una campanya vociferant i ultra-reac-
cionária de la ultra-dreta civil més
pura i dura, a l'estil Blas Piñar,  portà
a que els rupturistes anessin prenent
posicions més pactistes i adaptables
per percebre el dimoni més lleig del
que realment era. En aquest sentit

tenim el testimoni d'un dels firmants
de la Constitució espanyola del 1978,
l'economista Ramón Tamames, quan
diu en una entrevista al magazine
"Ajoblanco" del setembre d'en-
guany:

"Pasó lo que tenía que pasar (...)
Había que llegar a un acuerdo para
evitar un enfrentamiento que mantu-
viera la Dictadura, o un golpe de
Estado o, en el peor de los casos, una
guerra civil. Trevijano critica el que
no hubiera ruptura. Efectivamente, la
mayoría estábamos por la ruptura.
Pero se puso difícil, porque el ejérci-
to no la toleraba. No hubo referén-
dum República-Monarquía, pues
bien que lo sentimos algunos. Pero
yo soy firmante de la Constitución y
no se nos reconoce ningún mérito.
Creo que esta Constitución no es una
trágala por primera vez en España.
No es una Constitución de republica-
nos contra monárquicos, de franquis-
tas contra republicanos, de progresis-
tas contra moderados. Es algo que se
pactó. El que no quiera reconocerlo
es que no conoce la historia".

Així veiem que el "teatre" dels
militars va triomfar sobremanera.
Van aconseguir estovar i acovardir a
uns representants del poble humiliat
que clamava llibertat i justícia.
Aquells que s'haguessin hagut de
mantenir ben ferms en les seves posi-
cions (que és com el poble volia i
esperava que es comportessin) van
claudicar perquè els altres els van
posar l'amenaça implícita d'una pis-
tola sobre la taula de negociacions i
enlloc de tensionar la situació per
desemmascarar-los i forçar una reac-
ció creixent d'una gran majoria aus-
piciada per la fermesa de lideratge
dels representants del poble es van
anar retractant i van claudicar d'una
manera humiliant. Això és el que s'a-
conseguí amb el "pacto". Acceptar
totes les condicions de l'exèrcit i que
aquest tutelés tot el procés transitori
adaptant-lo a aquells formalismes
"democràtics" als que no es podien
negar de cap manera si volien donar
una válvula d'escapament a les
incontenibles pressions socials que
per tot arreu s'ensumaven, sobretot
com a fenomen sociològic, i assegu-
rar-se una transició "pacífica" que els
legitimava com uns actors intocables
tan jurídicament com fàcticament. En
definitiva, una baixada de pantalons!
Es en aquesta situació on hem de
buscar la perplexitat manifesta d'un
John Hooper, corresponsal de la
premsa anglesa a Espanya durant nou
anys i considerat un gran coneixedor
de la realitat espanyola, quan en el
seu llibre "The New Spaniards"
(Penguin Books, 1995) no s'explica
per qué rediantre s'ha "perdonat"
amb tanta facilitat a individus serio-
sament implicats amb el franquisme.